Sicília, octubre 2022

 Sicília

 

 

Viatge a Sicília: 4 al 11 d’octubre 2022

Organitzat per les Misericòrdies de Reus i amb l’assessorament tècnic de B the travel brand, 26 viatgers vam fer una curta però profitosa visita a Sicília.

Unes notes d’història:

 Sicília és i ha estat un territori de pas, tal com correspon a ser l’illa més gran de la Mediterrània i a estar situada al centre d’aquest mar. Pel que fa a la seva ubicació geogràfica, la seva latitud és: paral·lel 37º N (que seria la latitud de Màlaga), més avall de Barcelona (paral·lel 41º N). Per tant, el clima ja ens el podem imaginar, mediterrani, més calorós que el de Reus.

Un lloc on tot deu hi va passejar i viure en un o altre moment de la història; i mai més ben dit, tot deu, perquè allí van transitar les diferents civilitzacions i religions, i cadascuna amb el seu Déu o Déus. Fins i tot, Siracusa va ser la capital de l’imperi romà en l’època de Constantí II durant un curt període. Per allí van aterrar i viure diferents grups humans, alguns d’ells fins i tot provinents de Catalunya. Però hem de fer referència als fenicis, als grecs, als cartaginesos, als romans, les seves guerres púniques quan Sicília era el graner de Roma, als àrabs, als pobles germànics —normands—, al regne de Catalunya i Aragó, i també sota els borbons, que ja sabem com les gasten, i que en aquest cas tampoc van voler perdre el seu prestigi d'impresentables, guanyat a pols, que és l’ADN de la saga. Finalment i ja en la història contemporània, el 1860 passen a formar part de la Itàlia unificada.

Pel que fa a la Itàlia de començaments del SXIX, hi havia una mitja dotzena d’estats d’una certa magnitud i uns quants de petits. Després de la Revolució Francesa i de la Revolució industrial es va començar a imposar la idea de l’estat-nació, que és el desig dels pobles que es consideren a sí mateixos amb el dret a la independència i que senten una comunió de sentiments i tenen una llengua i cultura viscuda de forma compartida. Les nacions presenten moltes formes, però totes coincideixen en sentir-se comunitats, en les què, els seus individus, juntament amb els seus fills, es troben compromesos en una destinació col·lectiva sobre la terra. La febre d’aquesta idea va impulsar canvis en les diferents nacions que formaven la Itàlia d‘aquell temps. I cal recordar que el nacionalisme ha servit tant per la creació de nous estat, com per la unificació d’altres, que és el cas que ens ocupa.

Desprès del Congrés de Viena (1815) es va reorganitzar tota Europa, però pel que fa a Itàlia es mantenia el sentiment creixent de formar un estat nacional liberal al que es pogués incorporar tots els estats d’aquell moment. Primer va ser Mazzini, que en els seus escrits sobre el nacionalisme, va començar a esvalotar el galliner, escrits que donaven a la unitat d’Itàlia un aire gairebé sagrat. Desprès, l’audàcia de Garibaldi i els seus agitadors, que fins i tot amb els seus mil homes (camises roges), va envair Sicília, i tot el que va convenir, fent fugir el Borbó; i finalment, Cavour, l’estratega, que va posar fredor a la política. Així es va arribar a l’any 1861 o 1870 (si es considera la incorporació del territoris vaticans a Itàlia) en què Itàlia va formar un sol estat. S’havia acomplert Il Risorgimento, el retorn a la grandesa de la Itàlia de l’antiguitat i del Renaixement. La col·laboració de Verdi en aquest Risorgimento va ser cabdal. Verdi va ser l’ídol d’aquest Risorgimento. Les seves òperes van servir perquè el poble italià s’alcés en protestes contra els austríacs. Verdi no va ser un Mazzini, que va dedicar la seva vida a la revolució, però si va musicar els anhels de llibertat del poble italià.

Li estaven insistint que musiqués el libreto del poeta Temistocle Solera. Un bon dia, quan estava a la seva casa, va llençar el libreto sobre la taula quedant obert en una pàgina de la que llegí una línia, era: va, pensiero, sull’ali dorate (vola, pensament, sobre ales daurades), del cor dels esclaus jueus. Ho va veure clar: el poble jueu no era altre que l’italià i Nabucodonosor el símbol de la tirania austríaca. Els italians s’emocionaven especialment quan aquest cor canta: –Oh mia patria sì bella e perduta– i els que no som italians també. El Nabucco es va convertir en l’himne no oficial dels revolucionaris. En tot cas VERDI és l’acrònim “Vittorio Emmanuele Rei D'Itàlia” que es va utilitzar per a designar el rei que havia de governar la nova Itàlia lliure i unida. Un rei no gaire poderós que ho era de Sardenya i que, sense gaires discussions, ho va ser de la Itàlia unida.

Podem veure com és de fàcil l’alliberament i la independència. Un teòric, Mazzini, un activista, Garibaldi, un estratega Cavour, un músic, Verdi. Perquè cal tenir en compte que Itàlia es va unificar, però en realitat es va emancipar d’una de les potències europees: Àustria.

Miscel·lània:

Els vins sicilians. Cal provar-los amb moderació. Els de Marsala molt bons i en general tots els vins sicilians. Però les copes que vam degustar d’aquests vins no devien ser els que gloso en aquest escrit, ens van tocar molts vins de garrafa.

Del viatge, molt complert, potser hauria calgut fer una parada a Corleone per veure els autèntics mafiosos sicilians. Si vas a Arizona, encara pots veure els estudis on filmaven els westerns, els cactus especials de dos braços (els saguaro) i veure el desert en estat pur. Per què doncs no veure la màfia en la seva pròpia salsa? I també, visitar Porto Empedocle, el poble natal de Camillieri, on potser podríem xerrar una estona amb el comissari Montalbano, que també ens van dir havia estat en altres ciutats com Siracusa. Però l’Agència no ho va incloure en l’itinerari.

El sicilians, oberts, cridaners, amistosos, alguna vegada et donen gat per llebre... però bona gent, cordials, molt amables. No vam tenir gaire contacte amb ells, el que l’Agència se n'ocupés de tot ens va privar/facilitar les coses i per bé i per mal, els sicilians els vam veure escadusserament. En tot cas vam constatar que els famosos “immigrants” detestats i perseguits pels actuals governants d’Itàlia d’extrema dreta no els vam veure enlloc. On els deuen amagar?

Estem a Itàlia, però molt al sud, amb tot el que això significa, el paisatge, la gent, les ruïnes. Un tros de país on els seus ciutadans encara van una mica per lliure, en el sentit del compliment d’unes normes de circulació, petits oblits a l’hora de pagar impostos, o d’altres petites normes que no els dona la gana de complir.

I ara només unes notes de llenguatge: en sicilià el masculí acaba en u, el femení en a, el plural en i (és una xorrada però m’ha fet gràcia). Nosaltres bàsicament hem parlat una espècie d’italià (50 paraules), que ens serveis per demanar quatre coses al restaurant (pronto!, prima colacione,  prego, amore mio, un calice de vino rosso, oh sole mio, bella ciao, che bella cosa... i poca cosa més, no sempre aplicat correcta i oportunament). El sicilià sembla que conserva algunes paraules del català, però no en puc donar exemples.

I abans de començar el relat del viatge cal tenir en compte amb el que ens trobarem de forma repetitiva: construccions, temples, esglésies, ciutats, que presenten els senyals i petjades de les diferents civilitzacions que per allí van passar, així com el pas del temps. Tant se val que sigui un poblet com una ciutat, o bé un temple perdut en el camí sense tenir cap ciutat al seu costat, l’empremta dels que van habitar en altres èpoques la trobes per tot arreu. Molta història, que als sicilians els costa Déu i ajuda —diners— poder-los conservar d’una manera digna.

 

 

El viatge

 4 d'octubre:   Barcelona-Catània

 Els viatges, darrerament, és fan en horaris poc civilitzats. El nostre vol surt a les 9:10, però cal que estiguem a l’aeroport dues hores abans, o sigui a les 7 del mati!

Fem el primer tastet sicilià. Catània no és la ciutat més bonica de Sicília, però sempre tens la sensació de estar en un país diferent, no només per les fronteres, sinó per la gent, oberta, acollidora i de fàcil connexió.

La ciutat, per altra banda, ofereix coses interessants. Però no és la crème de la crème del que anirem veient aquests dies. És una ciutat als peus del volcà Etna, volcà que en algun cas ha protagonitzat grans desastres a aquesta ciutat i en moltes altres. Les erupcions i terratrèmols més temibles van ser el 1693, tot i que n’hi va haver d’altres que pràcticament van deixar la ciutat en runes.

Com en tota Itàlia, d’esglésies no en falten. El que necessiten son mans i diners per mantenir-les. En el subsol d’aquesta ciutat i de les seves construccions trobaríem restes romanes i gregues.

Un símbol d’aquesta ciutat és la Fontana dell'Elefante que fou construïda el 1736 per Giovanni Battista Vaccarin (el mateix que va fer la façana de la catedral). La llegenda diu que l’elefant original era asexuat, cosa que els homes de Catània s’ho van prendre malament i l'escultor va haver d’afegir uns testicles descomunals a l’estàtua original. L’elefant que vam contemplar no es veien rastres d’aquests excessos.

Les guies diuen que la gastronomia és important: la “pasta allà norma”, “la granita” o el “graniti”, els “arancini”, alguns vam poder degustar aquestes especialitats.

L’hotel, relativament al centre de la ciutat, ens permet passejar pels carrers, com el d’Etnea, un carrer per a vianants amb força animació i botigues importants. Ens fixem en els edificis que son més llargs que alts, per prevenir l’efecte dels terratrèmols. Allí mateix hi ha l’església de Santa Àgata, rodona, on alguns viatgers van assistir a bonic un concert, una església en la que avui no hi ha culte.

Teatre romà i circ, restes a la vista és només una part de les que encara queden.

La Universitat més important de Sicília, construida per Alfonso el Magnànim (un Trastámara magnànim!). Fou fill primogènit de Ferran d’Antequera, després nomenat rei pel Compromís de Casp entre altres mèrits per ser nebot de Martí l’Humà que morí sense descendència. Devia ser una cosa com l’actual en que els pares volem deixar alguna cosa als fills, i així com a molt els deixem una hipoteca, els reis funcionen de forma diferent, els deixaven un regne, encara que fos petit.

El pati de l’ajuntament, la catedral de Santa Agueda, la tomba de Bellini. No veiem el mercat del peix, que per la tarda no funciona.

Catània al peu de l'Etna

 

l'elefant, símbol de Catania

 

carrer Etnea

Església de Santa Àgata

Palau del carrer Etnea

excavacions de l'amfiteatre

5 octubre:    Catània - Etna -Taormina - Catània

Etna

Tenim un dia clar que serà molt favorable per pujar fins a prop del cim del volcà. L’Etna és un volcà viu, que sovint dona sorpreses en el sentit de que les erupcions s’intensifiquen. Els habitants de Catània prou ho saben, doncs sovintegen aquestes desagradables manifestacions, i està en el record dels seus habitants una erupció de finals del Segle XVII que va devastar completament la ciutat de Catània.

Pugem amb el nostre autocar fins gairebé els dos mil metres i, des d’allí, continuem en un telefèric que ens puja encara més amunt. Per arribar a dalt de tot queda molta distància. El paisatge —tenint en compte que és volcànic— és impactant i les fumeroles que surten constantment dels cràters de dalt de tot acaben de fer real aquest paisatge devastat. Poques plantes viuen en aquelles muntanyes de cendra i lava i, quant a animals, quedem sorpresos en veure moltes marietes prenent el sol, sense acabar d’entendre com sobreviuen en aquell entorn.

L’Etna té una alçària de 3.350 metres d’altitud, encara que varia degut a les constants erupcions. Es pot afirmar que sempre està actiu, amb més o menys violència, però sempre surten fumeroles, llença pedres volcàniques i de tant en tant, lava en quantitat, tot en mig d’un soroll somort que posa emoció a la vista. En el nostre cas, només van ser fumeroles. Camí de l’Etna, castanyers, lava, pedres; el telefèric ens porta 30 euros més amunt (no se en metres quant suposa). Hi ha uns jeeps o 4x4 que constantment pugen gent una mica més a prop del cràter (nosaltres ja en teníem prou i no els vam agafar, 36€)

Anem a dinar en un restaurant de la zona, on ens ofereixen vi producte del territori, blanc i negre, que pel nostre gust no val gran cosa, una mica massa aspre. Alguns prenem un amaro (3 €) per deixar bon gust de boca..

Taormina

Ens dirigim a Taormina. Una ciutat enfilada a la muntanya al nord-est de la illa. Hem de deixar l’autocar fora de la població i unes navetes ens porten al centre. Tenim temps suficient per veure l’amfiteatre, magnífic, el lloc, la conservació, l’entorn... Fem el recorregut del carrer principal, d’una porta d’entrada a l’altra, al final del carrer. No podem gaudir de sopar de nit en aquells carrers i places tan concorreguts on els famosos/ses es passegen a la llum de la Lluna. Ens ho podem imaginar. Una ciutat de turisme de luxe, una ciutat que ha sigut visitada per polítics, escriptors, músics i en general personatges amb una armilla ben plena. Era un turisme d’hivern, ara ho és tot l’any.

L'Etna

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

carrer de Taormina

amfiteatre Taormina

vista des de Taormina

6 octubre:   Catània - Siracusa

A l’entrada de Siracusa ens informen que no anirem a veure el temple/ermita de la Misericòrdia, per no se quin problema. El que sí fem es visitar un temple, tan gran com excessiu, dedicat a la Madona delle lacrime. És bonic? Sí i no, És gran, doncs sí, molt gran. Està ben situat, més aviat em va semblar que estava en un polígon industrial. Impressiona? Sí. Hi ha una petita Mare de Déu que en algun moment havia plorat tres dies seguits. Ara presideix l’església i sembla que ja no plora.

Arribem a l’hotel. Està situat a la ciutat de Siracusa, i poc a poc ens assabentem que hi ha una illa —Ortigia— on hi ha animació per la nit i pel dia, però queda una mica lluny de l’hotel a no ser que s’agafi un taxi, per 10 €. L’hotel és bonic i te un jardí gran —amb mosquits que van afamats—.

Entrem en l'illa d’Ortigia i donem un tomb en barca. La mar està molt tranquil·la, tot i que algun esquitx ens arriba. Veiem la costa, una minúscula platja i una fortificació. El capità de la barca a més es converteix en animador, ens convida a prosseco i el sol, l’aire i el prosseco incentiven a cantar cançons.

Ens queda el Parc Arqueològic. Molt interessant, moltes pedres, molts records difícils de classificar. Teatre, l’Amfiteatre, les mateixes pedreres que van facilitar la construcció d’aquests monuments situades en un parc arqueològic, on les restes estan a cada pas, entre elles l’Orecchio di Dionisio. Una espècie de cova que té una sonoritat molt bona, des d’on es podia escoltar el que deien els ciutadans d’aquell temps, com si diguéssim una espècie de Pegasus, vaja. La gent del grup s’anima i canta l’himne dels segadors. Per cert, la sonoritat molt bona, però els/les cantaires ho van fer molt bé. 

Per enèsima vegada ens diuen que els espanyols van destruir aquests monuments per aprofitar les pedres pels seus palaus. Potser hauria sigut més adequat dir que havien sigut els borbons.

passeig en barca

 

l'0recchio di Dionisio

 

7 octubre: Siracusa - Noto - Ragusa - Siracusa

 Noto

Entrem en el carrer principal de Noto: el Corso de Vittorio Emanuele. Palaus, esglésies, places, cafeteries, la catedral. Passem/veiem el Palazzo Ducerio, la Piazza del Duomo, la Porta Reale, el teatre Tina di Lorenzo, la font d’Hèrcules, i esglésies i més esglésies. Diuen que és la capital del barroc italià. La veritat és que els viatgers una mica distrets ja no sabem què hem vist i que no hem vist. Les fotos que tots hem fet no son prou indicatives.

Devastada pel terratrèmol de 1693, es va reconstruir gairebé des de zero. Ha sigut reconeguda com a ciutat del barroc, que segons alguns experts no vol dir recarregat, sinó sintètic, però és qüestió d’especialistes.

Entrem a l’església coneguda com la de Sant Corrado, encara que realment dedicada a una santa quin nom no recordo. Corrado va ser molt popular. Havia incendiat la població i havien condemnat a una altra persona. Ell no ho va consentir i es va declarar culpable. No el van condemnar, però ell va deixar tots els seus béns i va entrar en un monestir. La seva dona també va entrar en un altre monestir (i va pagar la pena per culpa d’aquell gamarús, perdó que deu ser sant). Més endavant es va recloure en una cova on van descobrir els seus poders de santedat i va arribar a ser més popular que la Santa de l’església. Des de llavors porten les seves restes per festes d’un lloc a l’altra.

La Catedral està dedicada a San Nicolo di Mira. Per entrar hi ha una enorme escalinata que ressalta l’edifici.

Algunes coses indispensables per veure, com l’església de Sant Carlo, l’església de Santa Chiara i el Palazzo Nicolaci, des d’on es veu una bona vista de Noto i voltants.

 

Ragusa

A uns 50 quilòmetres de Noto hi ha aquesta població que és una espècie de capital del barroc sicilià. La ciutat fou destruïda parcialment pel terratrèmol de 1693, i reconstruïda en dues parts: la part Antigua que és la més interessant de visitar, i la Ragusa Alta, la part moderna sobre un turonet on hi ha la catedral.

Per aquesta ciutat hi van passar viatgers, comerciants, guerrers, des dels grecs, els cartaginesos, els romans, els bizantins, els sarraïns. En els seus inicis va adquirir importància degut a la proximitat del port de Camerina.

Veiem cases nobles, palaus, esglésies. La guia local ens va portar a veure una església curiosa. Vam baixar per un carrer amb força pendent —és un clàssic de totes aquestes ciutats, que després has de tornar a pujar— i finalment, entremig d’un carrer estret, veiem l’església de lluny. No tenim força ni curiositat per arribar-hi. Alguns visitem l’església del costat amb un nom que no recordo bé, però que era alguna com l’església de les Ànimes del Purgatori. Una més per la col·lecció.

Abans de tornar al bus, veiem la portada de l’altra catedral, derruïda pel darrer terratrèmol.

 

8 octubre:   Siracusa - Piazza Armerina -Agrigento

Piazza Armerina

En aquest poblet anem a veure els famosos mosaics romans de la Vila del Casale. Molt ben conservats. Una Vila romana on semblava que havien acabat els descobriments, però en els darrers anys, les noves descobertes fan pensar que s'hi afegiran nous tresors de l'antiguitat. La Vila tenia diversos espais, des d’un complex termal, a un jardí a l’entrada, i diverses cambres per a diverses destinacions. No cal dir que devia ser una Vila luxosa amb diferents objectius, la família, amics, visitants, etc. La casa estava tota decorada, no només per mosaics al terra, sinó també a les parets les pintures i decoracions ho omplien tot.

Segons destinacions eren com un llibre que explicava les activitats del dia, dels grans, i dels petits, amb jocs i treballs.

El que resulta meravellós és no només la quantitat de mosaics ben conservats, sinó també el seu intent de donar-li significat.

Ens fixem amb els sistema de caldejament dels banys, en les latrines, els animals procedents d’altres continents, felins, cérvols gegants, cabres salvatges, elefants, les dones del bikini, pescadors, cavallets de mar,..., un llarg corredor amb escenes de caça destinades a l’amfiteatre de Roma...

Ara ho exposen en uns passadissos en que els visitants ho contemplen des d'una estructura de fusta enlairada, amb el que no trepitgen les tessel·les i es mantenen en bon estat de conservació.

Ens fa notar el guia que segons circumstàncies les tessel·les canvien de color. Ho veiem quan a l’exterior tirem aigua sobre uns mosaics i veiem com les tessel·les pugen el seu color.

Segurament deu ser una de les restes recuperades que mantenen la forma més esplendorosa. I encara ens diuen que seguiran les exploracions al costat mateix d’aquesta vila perquè esperen trobar-hi moltes altres sorpreses.

Agrigento

És una ciutat construïda en el lloc on en el seu temps hi havia la ciutat grega d’Acragante. En realitat hem vingut a aquesta ciutat per visitar la vall dels temples, tot i que en realitat més que en una vall, els temples estan situats sobre petits turons. Sembla que son els temples i construccions gregues més ben conservades fora de Grècia, tot i els efectes dels nombrosos terratrèmols soferts, els saquejos, a més, alguns d’ells no havien sigut acabats en el seu temps. A destacar pel seu grau de conservació el Temple de la Concòrdia. Un conjunt digne de ser contemplat, sense més. Només pensar quan tot devia estar en funcionament, temples acabats i utilitzats pels ciutadans. Imaginar-ho i superposar-ho al que podem contemplar del que queda, és emocionant. Però sembla ser que cap d’aquest temples va estar mai en funcionament, i el que tenien previst era fer com un semicercle de temples que abastés la ciutat d’Agrigento.

Abans de sopar podem donar un tomb per Porto Empedocle, perquè suposo que va ser en aquest poble on teníem l’hotel ja que Agrigento estava una mica a l’interior. No vam veure cap referència a Camilleri, però sí que a la platja, en un racó fosc (era de nit) hi havia unes creus clavades a la sorra que no vam saber quin era el seu significat. Potser en record als immigrants que van morir en el seu intent d’arribar a l’Europa suposadament civilitzada?

9 octubre: Agrigento - Segesta - Erice - Palermo

 Segesta

Pròpiament la Segesta que visitem avui no és la ciutat, sinó les ruïnes gregues/romanes d’un temple. En aquesta ciutat hi ha també vestigis grecs d’un amfiteatre molt ben conservat. L’aparició de Segesta en la història sembla que correspon a Virgili que ja en la seva Eneida l’esmenta en un context de llegenda i història, tot barrejat. Com en totes aquestes ciutats la història és molt minuciosa i exhaustiva, però els turistes ens conformem amb les impressions que rebem quan imaginem con devia ser en aquells temps.

Quant al temple, l'únic que visitem, molt ben conservat, tot i que mai es va acabar de construir i mai va tenir sostre. Potser s’ha conservat perquè està una mica apartat de la ciutat, cosa que va fer que no s’aprofités les pedres per fer altes construccions i mai va ser profanat per no haver estat mai acabat. La seva situació és molt atractiva amb un ampli paisatge sobre la vall.

En el seu temps la ciutat de Segesta va tenir un port marítim (a uns 10 quilòmetres de distància), que li va donar rellevància.

 

la madràgora

Erice

Erice és una ciutat emmurallada que hi ha al costat del mar. S’hi arriba en una carretera plena de corbes i que puja fins als 900 metres d’alçada. Per ser una ciutat emmurallada hi ha pocs llocs per tenir vistes, que des d’aquella alçada son molt boniques. Avui amb un temps rúfol es perd visibilitat, però així i tot, paga la pena.

Ens acompanyen fins al restaurant on dinarem i alguns acabem de pujar fins al castell, un castell que no es visita.

Després de dinar anem a visitar la catedral. De camí cap a la nostra destinació —Palermo— cau una bona pluja. Pràcticament l’únic dia que va ploure, però va ser dalt de l’autocar. Cap problema.

 

 

 

 

 

 Palermo

Arribem ja tard, sopar i desprès donar un tomb per la ciutat. Sembla que pels llocs que passem Palerm està més animat que anys enrere. Passem per la Via Roma (on pràcticament tenim l’hotel). Desprès de sopar uns quants sortim a donar un tomb per veure l’animació. La Via Maqueda, piazza Verdi, i via Vitorio Emanuele. Terrasses i cafès restaurants ben plens de gent i música, potser una mica massa alta.

Ens aturem als Quattro Canti, on veiem els palaus a cada cantonada. Demà ens explicaran més coses d’aquest punt de la ciutat. Seguim més avall fins a la Piazza Pretoria, amb la seva famosa Fonte de la Vergogna. De moment és suficient. Cap a dormir.   

 

 Dia 10: Palermo - Monreale - Palermo

Palermo

A Palermo se’ns encongeix el cor. Una ciutat poc cuidada, continua desfeta, plena de ruïnes històriques que no poden conservar com caldria i els agradaria, on la neteja dels carrers segueix la norma general de tota la illa: bruts. És una ciutat bonica? Sí, i interessant també. Ens diuen que a Sicília és temporada alta. Es veuen turistes com nosaltres i gent per tot arreu, però ningú fa nosa a ningú. 

És la capital d’aquesta regió que, en algun moment havia sigut regne, i es nota. Els molts edificis importants de la ciutat que, per més descuidats que estiguin, marquen una relació amb temps més opulents.

Així i tot, ara que ja sabem (ens ho pensem) com son els sicilians, resulta ben interessant veure o imaginar, com havia estat aquesta ciutat en altres temps, i l’animació dels mercats i carrers sicilians. Potser ens recorden imatges de casa nostra de fa molts anys. Cal recordar que estem a la Itàlia pobra, la del sud. 

Tothom parla de les Catacumbes dels Caputxins de l’església de San Ignasi. No és més que una distracció, una curiositat i poca cosa més. Algú queda impressionat en veure els centenars de mòmies —de cadàvers autèntics, realment no és agradable— dels monjos dissecades i exposades, però repeteixo, no és més que una curiositat, uns fets d’una altra època, segurament una mica macabra. Per donar una mica de morbo a la cosa t’expliquen que quan moria un monjo, li treien les vísceres i el deixaven “assecar” en un lloc determinat, fins que es modificava, degut al clima sec de aquell espai. També hi havia particulars, normalment benestants, que demanaven tenir un lloc en aquelles catacumbes i així hi havia la zona dels monjos i homes, la de les dones i la dels nens.

El que si cal recordar els temps turbulents dels darrers anys de la màfia, a Sicília en general, i a Palermo en particular, temps que sembla que han perdut intensitat.

Monreale

El “Duomo di Monreale” és una de les meravelles destacades de l’art normand. Fou fundada l’any 1172 i de forma immediata es va aixeca el monestir benedictí al seu costat.

Pel que fa a la catedral —duomo— contrasta un exterior relativament senzill amb un interior amb una rica decoració. És impressionant pels mosaics de marbre que cobreixen tot l’interior, amb escenes de l’Antic i del Nou Testament. Les portes d’entrada de bronze son també espectaculars.

A la semi cúpula de l’absis hi ha la figura del crist pantocràtor que produeix una estranya il·lusió òptica, doncs en qualsevol lloc que tu estiguis la seva mirada va directa als teus ulls. Els sostres amb bigues al descobert son pintats amb decoracions de tipus àrab. Les decoracions son ben bé una explicació històrica de l’Antic i el Nou Testament.

Veiem les tombes de Guillem I (pòrfir) i Guillem II (marbre), i també en unes tombes del al costat esquerre les restes de Margarida de Navarra i Sicília, esposa de Guillem I.

El claustre també és molt bonic. Es tracta d’un claustre romànic, quadrat, seguint l’exemple de l’art romà d’Orient. Les columnes mostren una decoració alternativa, alguns capitells estan gravats amb arabescs i altres amb incrustacions de mosaics. Mostren escenes de la Bíblia. Dintre el claustre hi ha un recinte quadrangular delimitat amb arcs a cada costat, al centre una font.

El per què de les dues catedrals construïdes pràcticament en el mateix moment del temps (la de Monreale i la de Palerm), respon a rivalitats entre el arquebisbe Gualterio i el rei de Sicília Guillem II de Sicília, que encoratjat pel Papa (que no li agradava la influència de l’arquebisbe) va ser el promotor de la nova catedral. O sigui, que va ser per un atac de gelosia del Papa.

El temps ens ha respectat la nostra visita, i la pluja l’hem vist poc aquest matí. Després, hem tingut ja un bon matí.

Capella Palatina    

Tornem cap a Palermo, dinar i seguim les nostres visites. Ens queden coses importants per viitar. La primera el Palau dels Normands, on hi ha la Capella Palatina.

Aquesta capella és una altra obra absolutament recomanable de veure. Si a Monreale havíem quedat amb la boca oberta, ara, a la Capella Palatina, quedem altra vegada bocabadats d’aquesta església, més petita que Monreale, però absolutament recoberta de mosaics, tan o més bonics que els de Monreale. 

Va ser la capella reial dels normands. Encarregada per Rogeli II de Sicília en el segle XII, forma part del conjunt àrab-normand amb les catedrals de Cefalú —que no vam visitar— i Monreale. Una capella dedicada a Sant Pere, te una cúpula de basílica. Per destacar... tot! A l’àbsida el Pantocràtor, als costats escenes com la del baptisme de Crist. Ens fan observar el sostre, on hi ha les muqarnes amb figures humanes (sense llarga vistes no es veuen).

A Palermo se’ns encongeix el cor. Una ciutat poc cuidada, continua desfeta, plena de ruïnes històriques que no poden conservar com caldria i els agradaria, on la neteja dels carrers segueix la norma general de tota la illa: bruts. És una ciutat bonica? Sí, i interessant també. Ens diuen que a Sicília és temporada alta. Es veuen turistes com nosaltres i gent per tot arreu, però ningú fa nosa a ningú. 

És la capital d’aquesta regió que, en algun moment havia sigut regne, i es nota. Els molts edificis importants de la ciutat que, per més descuidats que estiguin, marquen una relació amb temps més opulents.

Així i tot, ara que ja sabem (ens ho pensem) com son els sicilians, resulta ben interessant veure o imaginar, com havia estat aquesta ciutat en altres temps, i l’animació dels mercats i carrers sicilians. Potser ens recorden imatges de casa nostra de fa molts anys. Cal recordar que estem a la Itàlia pobra, la del sud. 

Tothom parla de les Catacumbes dels Caputxins de l’església de San Ignasi. No és més que una distracció, una curiositat i poca cosa més. Algú queda impressionat en veure els centenars de mòmies —de cadàvers autèntics, realment no és agradable— dels monjos dissecades i exposades, però repeteixo, no és més que una curiositat, uns fets d’una altra època, segurament una mica macabra. Per donar una mica de morbo a la cosa t’expliquen que quan moria un monjo, li treien les vísceres i el deixaven “assecar” en un lloc determinat, fins que es modificava, degut al clima sec de aquell espai. També hi havia particulars, normalment benestants, que demanaven tenir un lloc en aquelles catacumbes i així hi havia la zona dels monjos i homes, la de les dones i la dels nens.

El que si cal recordar els temps turbulents dels darrers anys de la màfia, a Sicília en general, i a Palermo en particular, temps que sembla que han perdut intensitat.

 

Capella Palatina

Tornem cap a Palermo, dinar i seguim les nostres visites. Ens queden coses importants per visitar. La primera el Palau dels Normands, on hi ha la Capella Palatina.

Aquest capella és una altra obra absolutament recomanable de veure. Si a Monreale havíem quedat amb la boca oberta, ara, a la Capella Palatina, quedem altra vegada bocabadats d’aquesta església, més petita que Monreale, però absolutament recoberta de mosaics, tan o més bonics que els de Monreale.

Va ser la capella reial dels normands. Encarregada per Rogeli II de Sicília en el segle XII, forma part del conjunt àrab-normand amb les catedrals de Cefalú —que no vam visitar— i Monreale. Una capella dedicada a Sant Pere, té una cúpula de basílica. Per destacar... tot! A l’àbsida el Pantocràtor, als costats escenes com la del baptisme de Crist. Ens fan observar el sostre, on hi ha les muqarnes amb figures humanes (sense llarga vistes no es veuen).

 

 Quattro Canti

Son uns edificis/palaus situats en una plaça octogonal —més aviat sembla un encreuament de carrers que no pas una plaça—, a la Via Vitorio Emanuelle. D’alguna manera està inspirada en les Quattro Fontane di Roma. En realitat son quatre palaus o cases senyorials que donen prestància a aquella petita plaça, i que successivament van rebre noms i destinacions diferents. Així els dos primers Canti, acabats en 1.600 foren dedicats a les Santes Ninfa i Àgata, posteriorment es van afegir Santa Oliva i Santa Cristina, i de les estàtues de reis previstes, només se’n van col·locar dues, la de Carlos V (o Carlos I com ens deien al cole), i la de Felipe IV (posteriorment destruïda).

En cadascun dels Canti hi ha una font, representatives de cadascuna de les quatre estacions.

  

Plaça Pretoria o Fontana della Vergogna

Al costat mateix de la Via Vitorio Emanuele es troba la Plaça Pretòria amb la Fontana de la Vergogna. És una Fontana que ocupa gairebé tota la plaça i està plena d’estàtues. És magnífica, impressionant, a més de 50 estàtues en Marbre de Carrara, que l’artista Francisco Camilliani va donar forma a figures mitològiques, divinitats, éssers humans. S’havia construït per situar-la a l’exuberant Florència, però finalment va ser desmuntada i traslladada a Palermo el 1553. Fou reinstal·lada sota la direcció de Camilo Camilliani, fill de l’escultor.

La denominació popular de La Vergogna, va ser deguda a que totes les estàtues mostren figures nues que van escandalitzar el puritanisme de la societat. Altres versions parlen de les semblances amb els polítics de l’època i fins i tot de la rivalitat de la ciutat de Mesina, que va voler destruir aquesta font o part d’ella.

La Catedral de Palermo

El bisbe de la Catedral —Gualterio— l’any 1185 va voler competir amb la catedral de Monreale i la va fer reformar (o gairebé fer nova). Amb tres naus, i al costat múltiples capelles entre les que està la de Santa Rosalía, la patrona de Palermo. Destaca la del Sagrament, amb pedres precioses i lapislàtzuli. Forma part del conjunt àrab-normand més importants de l'illa. Entrem per la porta del darrere, doncs estan d’obres. 

 

catedral de Palemo

Sopar al Palau de Francavila

És un bon costum que l’organització hagi programat un sopar especial de comiat. Aquesta vegada han tirat la casa per la finestra. Ens han dut a veure un palau —habitat per comte o duc o no sé que era i la seva família— que el propietari ens ha anat explicant les diferents sales i objectes de museu que guardava aquest Palau. La veritat és que per ser aristòcrates van ser molt amables amb el poble, els que els anàvem a importunar amb les nostres fotos indispensables i qui sap si algú, a més, va intercanviar els WhatsApp per continuar amb la nostra amistat recent estrenada. Va ser interessant veure i tocar un ésser de l’aristocràcia, alguns vam trigar dies a rentar-nos les mans, per no perdre l’emoció d’aquest encontre. Ens van ensenyar moltes cambres amb quadres, fotografies de la família, jardí d’hivern, sala de musica, només ens quedava que ens haguessin ensenyat la declaració de renda, que també hauria sigut interessant.

En tot cas la visita ens va interessar molt i les explicacions també. Després uns cambrers ens van distribuir un sopar en una taula bufet que va estar força bé. Vam poder triar diferents llocs per a seure una estona amb el plat a la ma i la copa a l’altra. Un sopar diferent que recordarem com a comiat del viatge.

Donat que hi vam entrar que ja era fosc, no ens vam adonar que el palau en qüestió era de la dimensió d’una illa de cases, de la que ens van ensenyar la meitat, la visitable. El recorregut, tot i la confiança que mereixíem tots nosaltres al comte, estava ple de càmeres de televisió, amb la qual cosa no va ser necessari passar cap escorcoll a la sortida. En tot cas crec que a alguns ens recordaran perquè en el circuit de televisió devia veure com preníem dos o tres copes de vi, i alguna de prosseco, cosa que el comte no deu haver oblidat.

Vam sortir als balcons que donaven a la plaça just davant del teatre Massimo, amb la qual cosa queda clar que estàvem en el mateix centre de la ciutat.

M’he guardat l’adreça, perquè, quan torni a Palermo em sembla que els aniré a veure per veure si em deixa passar uns dies a casa seva. Les amistats son per això...

 

11 octubre: Palermo - Barcelona 

Teatre Massimo

El primer que ens diuen és que aquest Teatre és el més gran d’Itàlia i el tercer d’Europa. Està dedicat, com no, a Vitorio Emanuele II, el primer rei d’Itàlia (darrer rei de Sardenya i el primer d’Itàlia).

El vam visitar a primera hora del matí i la impressió que et dona és una mica de terror, fosc però amb unes gran sales, un vestíbul (foyer) enorme, i un aforament d'unes 1250 places contra les tres mil que tenia abans de la reforma.

Vam visitar la sala de l’eco, on unes voluntàries es van prestar a cantar una cançoneta. L’efecte, impactant!

Un tomb pel mercat proper. Sortim, per anar a dinar de camí a l’aeroport. Tots fem cara de satisfets. Alguns ens hem refredat, però res de l’altre món. Unes horetes i, a casa.

 

mercat al carrer

 Per llegir, recordar, imaginar:

Prèvia: els/les guies locals ens van recomanar diversos llibres i pelis que no vaig prendre nota. Ben segur n'hauríem de fer cas. Els que a mi m'han agradat son els que relaciono a continuació.

"El Guepard", de Giuseppe T. de Lampedusa

"La meva isola" (L’isola d’Arturo), de Elsa Morante (no és pròpiament Sicília, però si l’ambient)

"Conversa a Sicília", Elio Vittorini

"El Padrí", de Mario Puzo (i també la trilogia en pel·lícula de Francis Ford Coppola, que en part, mostra Sicília)

Andrea Camilleri (gairebé 600 títols)

Giuseppe Tornatore, “Cinema Paradiso”, rodada a Bagheria (el poble de Tornatore), i Cefalú. També "L’uomo delle stelle", rodada a Sicília..

Diario de un viaje a Italia, Michel de Montaigne

Viatge a Italia, Goethe

 

Fora de context

He deixat pel final aquesta espècie d’annex que he forçat una mica per incloure'l en el viatge. Per tant, podeu passar de llegir-lo i compartir o no, algunes de les opinions que m’he atrevit a escriure com una mena de resum de la Itàlia que hem vist.

Hem estat a Sicília on els sicilians ens han ensenyar els seus tresors que guarden des de segles, però, haurem estat capaços de veure i entendre qui i com son en realitat els sicilians avui? Què guardarem en la nostra memòria d’aquest magnífic viatge? I els sicilians, com a part d’Itàlia i en l’entorn de les ideologies que han agafat el relleu polític a Itàlia, hauran també canviat el seu model de vida i pensament i tornaran als temps foscos del feixisme?

Tot molt complicat. Ja en el seu temps Lord Byron va comentar una vegada que, a Itàlia, “de fet, no hi ha cap llei ni cap govern; i és meravellós com surten les coses sense lleis". Avui, però, Itàlia té un gran govern amb un nombre enlluernador de lleis —deu vegades més que Alemanya—, i el país està ple de persones brillants i laborioses que dediquen una enorme quantitat de temps i energia a vulnerar aquestes lleis de manera creativa.

El jove novel·lista italià Vincenzo Latronico concloïa: “Itàlia és una cultura tan diferent que fins i tot és difícil d'explicar”.

Així doncs m’he hagut d’espavilar i per cercar respostes a un conjunt de preguntes, he acudit a “l’home que explica Itàlia”, un home de Catània que darrerament ha agafat molta volada amb els seus podcast. És Francesco Costa, un periodista de 31 anys que explica de forma entenedora i senzilla què és Itàlia avui, la tercera economia del grup dels 27.

Francesco Costa s'ha convertit en un fenomen dels nous mitjans de comunicació, per oferir comentaris divertits i incisius (* bona part de la informació i idees que incloc en aquest escrit procedeixen d’un article de Gideon Lewis-Kraus, del New Yorker, Setembre 22, 2022, i altres articles d’actualitat).

Costa en el seu podcast “Morning post” tracta de donar una imatge clara d’Itàlia, i en el que es pugui, de Sicília, que pot complementar el nostre viatge.

Un bon dia va dedicar les paraules preliminars del seu podcast a una història típica del melodrama costaner italià (i també de les nostres platges que duen a un gran cabreig als intolerants com ara jo). L'episodi es deia "No hi ha necessitat d'una llei per a tot”.

Venia a dir: recentment, les forces de l'ordre havien començat un "blitz" (blitz: bombardeig sostingut a la Gran Bretanya per part dels nazis en la Segona Guerra Mundial), recorrent les platges públiques per buscar "reserves" il·legals: llocs on els estiuejants han arribat abans de l'alba per deixar les tovalloles o els para-sol abans d'anar a dormir a casa fins al migdia, de manera que les persones que arriben a la platja a una hora raonable no troben un lloc per prendre el sol.

Tenim una llei que simplement diu que no pots posar el teu para-sol a la platja a la nit, però que pots fer-ho després de les 6 del matí. Però, cal una llei? Mentre deia això sonava al fons el tema del "Morning": "Gimme Shelter" —Dona’m refugi, dels Roling Stones—. "Estem segurs que tot aquest comportament, qüestions de civisme i bones maneres banals, podria o hauria de ser imposat per una llei?" Francesco és simplement bravissimo!

Per a qualsevol que hagi prestat una atenció fins i tot al tractament de la situació política a Itàlia per part de la premsa anglòfona, la broma de Costa sobre els para-sol i les bones maneres banals, podria semblar una reacció senzilla a una crisi imminent per a la democràcia europea. Durant l'última dècada, Itàlia, juntament amb molts dels seus països iguals, ha estat desestabilitzada pels moviments populistes de dreta i esquerra. Ara a molts observadors estrangers han confirmat la seva predicció, que el proper govern d'Itàlia serà feixista.

No és difícil entendre per què Meloni recorda el feixisme. Encara que ens vulgui despistar en la seva foto surrealista dels melons, la realitat és que està una mica tocada del bolet. Imaginem que enlloc de Meloni hagués sortit elegit un succedani que tingués el cognom de Rapa (nap) o potser Patata Dolce (moniato). La foto de propaganda de l’individu -Signore Rapa- en qüestió, seria amb un nap, o si fos el signore Patata Dolce, ves a saber on el situaria en el seu cos el nap o el moniato? Doncs això és el que ha fet la Meloni amb els melons.

El partit que va cofundar Meloni, Fratelli d'Italia, va sorgir de les cendres del Movimento Sociale Italiano (M.S.I.), la reconstrucció de la postguerra de la base de Mussolini. El seu partit ocupa l'antiga seu de M.S.I. a Roma, ha conservat el seu simbolisme —una flama tricolor— i sovint es refereix a "Dio, patria, famiglia" , un eslògan molt semblant al dels casposos carlistes: “Déu, pàtria i rei”. Molts dels seus seguidors han après la salutació romana de braços rígids associada a Il Duce.

Costa no es fa cap il·lusió sobre el que significarà una coalició liderada per Meloni al poder. "Hi ha un risc molt real que tinguem un govern extremadament de dretes, especialment en matèria de drets civils", va dir. "Potser no és feixista, però sens dubte fa por". El seu lideratge serà especialment dolent per als immigrants i els seus fills. Doncs sí, hi ha hagut una Itàlia que està farta de tot, i sembla que han volgut fer una darrera prova.

La dreta italiana és nostàlgica sense disculpes, i el seu principal objectiu és posar l'orologio indietro: tornar el rellotge a temps més senzills. Però no hi ha molt més que l’administració de Meloni pugui fer. Després del Brexit, la dreta italiana es va retirar de la conversa de sortir de la UE. A partir d'aquest any, Meloni, de sobte, dona suport a les sancions russes i a l'OTAN. Té poc marge per negociar en assumptes internacionals. La pandèmia va portar milers de milions de dòlars a la UE, fons de socors, i Meloni no es pot permetre el luxe de posar en perill la seva relació amb Brussel·les i Frankfurt. Tot i que Itàlia ha tingut un superàvit pressupostari durant la major part dels darrers vint anys, el país té un deute públic que representa al voltant del cent cinquanta per cent del PIB i depèn del suport europeu per mantenir els tipus d'interès manejables. Si Itàlia no compleix les reformes pressupostàries i administratives ordenades per la UE a canvi de l'alleujament d'emergència de la pandèmia, les taxes dels bons augmentaran i el nou govern potser no durarà ni un any.

“Itàlia serà un estat policial? No, diu Costa. Estaria molt mal vist”. Tothom està d'acord que el país té problemes reals i greus —amb les pensions, els impostos, els tribunals— i Meloni no ha ofert pràcticament cap proposta raonable per resoldre'ls, que és el mateix que està fent el nostre signore Rapa —Núñez Feijoo— a l’Espanya de “flechas y pelayos”.

Però l’habitual en la política italiana és el desastre. Costa va sospirar i va alçar les mans. "Tenim aquests debats constants i res no canvia mai". Aquest és precisament el problema. L'estructura política d'Itàlia es va crear per evitar que cap facció assoleixi el tipus de poder que tenia Mussolini. Com va dir John Foot, l'historiador britànic preeminent d'Itàlia: "La constitució fa que sigui molt difícil fer moltes coses a Itàlia”

Des dels anys noranta, el govern ha canviat quatre vegades les lleis electorals del país, amb l'esperança que quelcom més proper a un sistema majoritari pugui fer que el país sigui més establement governable. Un dels temes habituals de Costa és que la llei electoral més recent, que va posar en marxa un sistema híbrid, és tan complicada que ningú té ni idea de com funciona realment. El resultat, va dir, és que no hi ha cap responsabilitat al sistema. “No podem escollir els nostres representants, no hi ha primàries, els líders dels partits ho decideixen tot, sabem per endavant qui guanyarà. Això crea la sensació que el meu vot és totalment inútil.

Per obrir un bar a Itàlia, cal omplir dos-cents formularis. I a Milà, la ciutat italiana més rica, dinàmica i moderna —la resta d'Itàlia es burla de nosaltres per menjar sushi i beure a Starbucks— encara has d’anar sempre amb efectiu a la butxaca. Moltes botigues, especialment fora de les ciutats més riques, no accepten targetes de crèdit i no et donaran un rebut, perquè no poden permetre's ni pagar impostos ni mantenir-se en el negoci. Costa explica: "Tothom fa la seva pau privada amb el fet que el país no funciona bé". L'amiguisme i el nepotisme s'han convertit, en aquestes circumstàncies, en estratègies racionals per a la supervivència individual

Quan aconsegueixes una nova feina, els teus companys de feina et diuen “no treballis massa, que no sorprenguis el cap, perquè sinó se'ls demanarà que facin el mateix”.

Ara, diu Meloni: “és temps de responsabilitat. Itàlia ens ha elegit i no la trairem, mai ho hem fet. Si ens criden per governar aquesta nació, ho farem per a tots els ciutadans, per unir tot el poble”. Creu Meloni això que promet? Si s’anomena demòcrata a un nazi, el nazi acaba amb la democràcia. Això és el que va escriure Goebbels que es reia del que ell anomenava com “l’estupidesa de les democràcies que permeten als seus enemics utilitzar els seus mecanismes per a destruir-la”. Bertolucci ens explica al Novecento com les elits van ajudar al feixisme a conservar els seus privilegis.

Realment Itàlia està en perill de recaure en el feixisme? Itàlia té una peculiaritat, potser una actitud una mica tova davant del feixisme, però així i tot sembla més contundent que el que passa a Espanya. El mateix Tajani, l’expresident del Parlament europeu, deia: Mussolini també va fer coses positives, o quan Berlusconi declarava: Mussolini no va assassinar a ningú, frases que cal analitzar amb compte, perquè Franco també inaugurava pantans, mentre amb l’altra mà signava sentències de mort als dissidents, o quan Juan Carlos va disparar al seu germà en un fosc episodi, com ens tenen acostumats els borbons. També Umberto Eco, quan tractava el falangisme acostumava a recordar la frase de; visca la mort!, és a dir, la violència estava en els fonaments d’aquells “patriotes”

Aquesta és la Itàlia que volen els italians? Ho dubto. Aquesta és la que governarà un curt espai de temps, el que necessiti la ultradreta per incomplir el poc que ha promès —bàsicament baixar impostos i criminalitzar la immigració—, però com diu Thimoty Garton Ash, avui el perill del feixisme està més a prop als EUA que no pas a Itàlia. Per tant, i tal com diuen els designis divins, Itàlia després d’aquesta nova i desagradable aventura tornarà amb cares noves al caos polític al que ens tenen acostumats.